dijous, 18 de maig de 2017

RESSENYA: LA FAMÍLIA BÉLIER


La pel·lícula té lloc a un poble de França, on la Paula viu amb els seus pares i el seu germà sordmuts. El pare es vol presentar com a alcalde de la ciutat, i la Paula, mentre ajuda a traduïr les campanyes del seu pare, descobreix que té un do per a la música, canta molt bé.


La història narra el procés de la Paula per arribar lluny amb el cant amb una família que no la podrà sentir mai.


Una pel·lícula amb música i acció, que destaca pel seu argument original.
Reflecteix la realitat i la dificultat de moltes persones sordmudes, i també de les que conviuen amb elles, poques vegades explicada.


La càmera i el so potser no són els millors, té alguns plans o detalls molt originals, com el moment en què la Paula canta i treuen el so. Tot i això, no és la imatge americana a la qual estem acostumats. Té plans que intenten ser originals i no acaben de ser del tot aconseguits.


Jo destacaria la bona veu de la protagonista, així com la seva mala interpretació. La jove la van triar per cantar, però no per fer treatre. Tot i això, és molt bona la seva interpretació de llenguatge de signes.
Possiblement també per culpa del guió, hi ha escenes molt poc treballades i poc creïbles, on et qüestiones l'actuació de la noia i la dels altres personatges, com en Gabriel, que també fluixeja en punts del film.
Algunes escenes molt forçades, algunes que sobren i altres que avorreixen.


La música està molt ben encertada, i és molt enganxosa. Ningú acaba la pel·lícula sense saber-se el tema de << je vole >> o << je vais t'aimer >>.


Una pel·lícula amb un argument molt original que et captarà, t'emocionarà i et farà sortir del cinema cantant.









PERE PLUGES


....

Va ser com una premonició del que em passaria tota la vida.

Dos anys més tard, les meves primeres vacances, a Londres, vam tenir cada dia pluges i més pluges. Una d'elles va ser tan forta que es va inundar el cotxet on anava jo adormit.
Tota la meva infància va estar passada per aigua: aniversaris sempre en dies de pluja, sortides amb tempestes, caigudes sempre que estava al costat d'una piscina o un riu, o sempre que em servia aigua al got, me la tirava tota pel damunt.

El 1965 vaig tenir una experiència amb l'aigua d'aquelles que es recorden. Vaig anar a parar a un riu caient d'un pont a la meva primera cita, una nit de juliol.

Anys després, acabada la universitat, anant a la meva primera entrevista va fer un xàfec impressionant, i jo sense paraigües vaig arribar-hi com una esponja.

La meva parella la vaig conèxier un dia de pluja, refugiant-nos sota un pàrquing durant hores esperant que parés de ploure. I per variar, el dia del nostre casament també va ploure, i molt. Però l'aigua va animar la festa tot i els esmòquings i els vestits mullats. Vam ballar feliçment tots junts sota la pluja. Una de les meves millors tempestes.

Els anys que van seguir van ser més o menys igual d'humits. Però he acabat estimant la pluja. Ja forma part de mi. 'ha fet passar experiències de tots colors, bones i dolentes, i sempre sempre m'ha fet companyia. Jo crec que en el destí, i en que gràcies a la pluja d'hivern dins d'una clínica, sóc afortunat d'haver tingut aquesta vida tan entretinguda i divertida.

dijous, 9 de febrer de 2017

ZOOLÒGICS O ANIMALS EN LLIBERTAT?

Avui en dia les escoles primàries fan moltes activitats lúdiques i excursions, i el zoo és un dels parcs preferits a visitar. Tots els nens, un cop acabada la primària, hem anat almenys una vegada al zoo.

Mirat amb ulls egoistes, a mi m'agrada anar al zoo. Poder veure elefants, tigres i lleons a dues passes de mi és extraordinari. Pagant només 20 euros puc tenir davant meu espècies que viuen molt lluny.

És un bon entreteniment per als humans tant per als grans com per als petits.
Però per què no pensem en els animals? Si ens poséssim a la seva pell, segurament pocs pagarien pel patiment d'aquells animalons.

Els animals, com les persones, pateixen. Tenen els seus hàbitats, les seves cases, les seves famílies i els seus costums. No obstant això, els humans, per diversió, els ho treiem tot. els portem dins unes grans gàbies camuflades amb quatre plantes, i els donem pinso. Els tractem com a experiments, com a joguines.

Hi ha però, parcs que han aconseguit establir-se a l'hàbitat dels animals, permetent als visitants veure'ls des de dins els cotxes sense molestar a les espècies. O d'altres que s'encarreguen de recuperar espècies en perill d'extinció i s'asseguren que sobrevisquin. Jo defenso aquests tipus de parcs. Fomenten la seguretat de molts animals, sense moure'ls del seu hàbitat, i permeten a més a més a les persones conèixer i explorar les vides de les criatures.

Però no estic d'acord amb els zoològics i la seva utilització dels animals com a monos de fira.
Els animals tenen dreat a viure en pau, i no per nosaltres. Ja és hora que aprenguem a respectar-los com a éssers vius que són, i ensenyem als més petits a tractar-los amb justícia.

Potser no som capaços de respectar-nos i estimar-nos entre humans, però com a mínim siguem-ho amb els animals. Ells no en tenen la culpa.

dimecres, 30 de novembre de 2016

EL MEU FUTUR D'AQUÍ A DEU ANYS

El meu futur d'aquí a deu anys possiblement no serà el futur que els meus familiars i amics esperen de mi. Potser no tindré una gran feina, una gran casa, o uns bons estudis.

Als 26 anys hauré acabat la carrera del que m'agradi i estaré buscant feina del tema. Però com que seguirà sent difícil trobar-ne, mentre en busco treballaré a un supermercat cobrant a la màquina.

Viuré en un piset petit de lloguer a Barcelona, sola o acompanyada, a prop del centre.
Participaré a les activitats dels veïns del barri, i seré amiga de la veïna del tercer, una senyora gran amb moltes ganes de parlar.
Tindré nous amics de la universitat, i un cop al més seguiré veient les amigues de sempre per no perdre el contacte.
Buscaré algun entreteniment per passar les tardes i visitaré tots els racons de Barcelona que encara mai he vist.
Faré també moltes excursions a poblets de Catalunya i a muntanyes de prop, i de tant en tant aniré a visitar la meva germana i la seva família a França. també tornaré sovint a Granollers a veure els pares i els tiets, i seguiré preferint el meu llit abans de cap altre.

Durant l'any seré molt estalviadora i em guardaré tots els diners per després poder viatjar molt, moltíssim a les vacances. Viatjaré per tot el món sola i acompanyada. Als 26 anys ja hauré trepitjat els cinc continents, i hauré après com a mínim un idioma més. No seran viatges de luxe, viatjaré amb el mínim de coses possibles i aniré a conèixer la gent i les realitats del món.

Tindré una vida senzilla i potser poc important, però gaudiré tot el que faci i intentaré ser més feliç
EL VELL AMB BOTES

Hi havia una vegada tres germans: el gran de 30 anys, el mitjà de 24 i el petit de 21. Vivien a casa del seu pare, un senyor benestant que començava a ser massa gran per cuidar la seva masia i mantenir els tres fills.
Un dia va decidir fer-los fora de casa perquè comencessin a espavilar i buscar feina. A canvi els va regalar la casa gran (ell marxava a viure en un pis petit i pràctic), un cotxe i un pis al centre de la ciutat compartit amb un senyor gran, conegut pels nos com "el vell amb botes".

S'ho havien de repartir els tres, i per jerarquia familiar, el gran es quedà amb la casa, el mitjà amb el cotxe i el petit amb el piset.

El germà de 21 anys, en Martí, tot enfadat va agafar les seves coses i va marxar cap a la ciutat.
I just abans d'obrir la porta del que seria la seva futura llar va veure una noia molt bonica que feia de cambrera al bar del costat.

Va pujar a casa, i quan va entrar es va trobar el que semblava una cort de porcs. Hi havia un menjador fosc, plè de menjar i brutícia, amb una olor forta de tancat. Per sort, la seva habitació era força acollidora.

Però el més interessant de tot era el senyor. Sempre havia imaginat un senyor arrogant, desagradable. Però tret de les horribles botes que duia dia i nit, era un senyor extraordinari.
Era la persona més sàvia que havia conegut mai. I a poc a poc va créixer una relació molt bona entre els dos.

El vell li va explicar tot el que sabia de la vida, i el va ajudar en tot el que va necessitar.
en poc temps les coses li van començar a anar millor, i sempre que seguia els consells dels savi aconseguia tot el que volia.
Va aconseguir una feina molt ben pagada d'allò que li agradava, va fer nos bons amics i es va reconciliar amb els seu tiet. Els seus maldecaps i l'insomni van desaparèixer, va aprendre a cordar-se la corbata ell sol i a deixar de tacar-se quan menjava, i va començar a tenir sort amb l'amor.

En Martí mai havia sigut gaire afortunat amb les parelles. Però el savi va veure la noia del bar de baix i els va muntar una cita. I com per art de màgia es van enamorar a l'instant.

Al cap de poc, en Martí va marxar del pis per anar a viure amb la noia que estimava, i va ser el més feliç de  tots els germans. I tot gràcies al vell amb botes.
Finalment, sense saber-ho, aquest va ser el millor regal que li hauria pogut fer el seu pare.

dijous, 10 de novembre de 2016

AUTORETRAT

Em dic Aina Sala, sóc una adolescent de 15 anys de Granollers. Sóc alta, de pell blanca, rossa i amb els ulls blaus. Porto ulleres i ferros.

Possiblement la meva millor qualitat és l'empatia, i el meu pitjor defecte és que dono masses voltes a les coses.

Sóc bona en els estudis, i sóc una negada per a la natació. Però el do natural que realment m'agradaria tenir és cantar i ballar molt molt bé.

De petita sempre somiava en ser una ballarina professional o una cantant molt bona.

I ja canto i ballo, i m'encanta.

Un dels desitjos que tinc és viatjar. Viatjar per tot el món, i conèixer gent i maneres de viure diferents. Un dels llocs on m'encantaria anar és Sud Amèrica o Austràlia. Possiblement perquè em queden molt lluny, i desconeixo el que s'hi troba. Una cosa que tinc molt clara és que vull luitar contra les injustícies que hi ha en aquest món, però abans d'això he de viatjar per coneixe'l.

M'agradaria treballar d'alguna cosa que em permetés ajudar la gent.

Quan em miro al mirall somric i penso: qui m'hauria dit 5 anys enrere que seria així! Qui m'ahurai dit que seguiria tenint ganes de viatjar. Qui m'hauria dit que els dissabtes seguirien sent els meus dies preferits, o que les patates al forn seguirien sent el meu plat estrella. O que escoltaria Oques Grasses i la Raiz, i seguiria plorant cada vegada que miro la pel·lícula "hackiko". Qui m'hauria dit que seguiria estimant la música i detestant els mals rotllos. Qui m'hauria dit que seguiria descuidant els paraïgues i la clau de la guixeta. I qui m'hauria dit que seguiria tenint por del futur.

Segueixo apreciant la generositat i l'amabilitat en els altres, segueixo dormint bé i llevant-me malament, i segueixo sense saber què seré en un futur.

Però també segueixo confiant en els altres i repetint que ni hi ha males persones. Tothom té una part bonica en el seu interior. Només cal trobar-la.